Un homenatge a un recent desaparegut, no prou conegut

Se sol fer homenatge a la premsa quan es mor una persona famosa, una persona que té un càrrec, un poeta, un cantant, un esportista conegut... El passat dia 8 de gener ens va deixar Ramon Pijoan, un barceloní amant del rugby que estimava la Catalunya Nord, una persona senzilla, humil però d'aquestes persones que fan avançar el país...

Vaig conèixer Ramon fa tres anys, la nostra amistat fou immediata, instantània, com un fet evident, segurament com ha passat amb tant d'altres. Venia a Perpinyà amb el club dels veterans del Barça rugby per fomentar intercanvis nord-sud i per mirar un partit de l'USAP. Era de la gent que sabia que els intercanvis transfonterers no eren únicament un cosa de tècnics i càrrecs directius tancats en despatxos elaborant teories i convenis, sinó que són coses i fets concrets. Aquell dia en Ramon, que ja estava tocat per la malaltia que se l'ha emportat, era feliç, però aquell dia com tants d'altres va deixar els honors amb humilitat pels demés, la seva satisfacció era senzilla, només volia que les coses es fesin.

Més tard va descobrir el rugby a XIII i els Catalans Dragons i sense res de res del sectarisme que coneixem aquí a la Catalunya Nord, va participar en l'impuls de les relacions dels Catalans Dragons amb el Barça i al desenvolupament del rugby a XIII al Principat, de la mateixa manera que va també impulsar els contactes amb l'USAP i el comitè del Rosselló de rugby a XV. Ramon era un home disponible, generós i un home de consens, de diàleg, sempre anticonflictiu però sempre determinat. S'estimava el seu país Catalunya, se l'estimava molt, com molts se l'haurien d'estimar sense fer teatre. Tenia un instint natural per l'amistat, la germanor, per fer de tal manera que al seu costat la vida era  LA VIDA i res més, com ens agradaria que fos sempre. Recordaré sempre la vetllada que vaig passar a casa seva amb uns amics seus, un dia que estava de pas per Barcelona i que em va convidar a dormir. El caliu senzill de la seva família...

He tingut aquesta sort de conèixer aquesta persona, per llàstima que només tres anys... No em descuidaré el seu emotiu comiat a l'església de Sant Gervasi, amb música del Lluís Llach. Viuré com molts altres amb el seu record, amb el record del seu somriure, de la seva mirada també somrient, intentaré tenir el seu sentit pel consens...

Pensant en ell penso en aquesta paraules d'una cançó d'en Jacques Brel: "Nous forcerons nos yeux à ne jamais rien voir que la chose jolie qu'il est en chaque chose" (esforçarem els nostres ulls a no veure res més que la cosa bonica que està a cada cosa). Crec que aquestes paraules li fan justicia.

Amb els companys del rugby, després del seu enterrament ens hem dit "continuarem per ell". Sí segur, continuarem però sense ell res no serà igual. Adéu Ramon.

Enric Balaguer, Secretari general de l'Associació Catalana de Rugby Lliga